Soc aficionat i autodidacta. Vaig iniciar-me en la pintura a l’oli amb només dotze anys, sense més normativa que la meva pròpia intuïció i algunes orientacions d’en Miquel Rosàs qui em va animar a perseverar en la meva innata i apassionant afició. M’entusiasmava i admiro encara, l’obra de Pisarro, Monet i sobretot Van Gogh, també Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, l’artista local Sebastià Badia… Des de ben jovenet no deixava passar ocasió de veure exposicions en qualsevol viatge a Barcelona amb els meus pares, sobretot de les Sales Parés i Vaireda.

Fa anys, cap allà la dècada dels noranta vaig escriure: «L’art m’ajuda a aconseguir un equilibri molt positiu. Travar-hi, d’una manera permanent, el contacte humà, la vida, el caliu, la comprensió, la natura, que l’esperit ens demana, a canvi d’una inesgotable capacitat d’extraversió. Els coneixements i les experiències aplegades, amb el treball i el temps, marquen unes característiques pròpies. Acumulació de formes i d’idees, per anar trobant el camí que es vol i a on es pretén arribar».

Avui escric: «Amb la persistència i el treball es va forjant la personalitat artística, l’estil, fent-se l’autor reconeixible. A partir d’aquí, he après a utilitzar qualsevol recurs que em serveixi per aconseguir l’objectiu pretès (potser això és com un mag desvetllant els trucs) treballar en conjunt tota la superfície, el blanc del llenç distorsiona els colors, calorejar amb pintura diluïda, marcant volums amb els tons de color corresponents, fer servir, si cal, tant pinzells com espàtules, cinta de carrosser, regles esquadres i cartabons, això sí, defugint modes i tendències, ser jo, el meu instint, anar-me sentint satisfet dels èxits però desitjos de millorar-los.